Filosofia (II)

Allò aprofitable de la Filosofia és que indica quines qüestions val la pena plantejar i, tema també important, com plantejar-les, perquè la pregunta condiciona la resposta. Filòsofs com Heràclit, Lucreci i Hume ja intuïen les conseqüències psicològiques que activa la tensió entre canvi i permanència. Els estoics coneixien la importància de les creences i les valoracions en la nostra percepció del món, així com els beneficis d'acceptar les coses com són.

Tots aquests temes han estats represos i enriquits per la psicologia del segle XX. Fins el segle XIX bona parts dels David Goleman de torn eren filòsofs, però les seves opinions no podien assolir la riquesa de continguts aportada per la teràpia i les neurociències. Nietzsche va reflexionar sobre els mites d'Apolo i Dionís com una via per entendre aspectes importants del comportament humà, va encetar un camí que en Claudio Naranjo ha refinat i entroncat amb la teràpia Gestalt. L'estudi comparat de les religions aporta més llum sobre el patiment humà que no els existencialistes teòrics com Sartre. Antonio Damasio acudeix a Descartes i Spinoza per enquadrar les seves investigacions sobre la consciència, les emocions i la unitat ment-cos. Abraham Maslow reconeix la influència de la filosofia clàssica de l'ésser a la seva versió de l'home autorealitzat. Les aportacions del Tao a la comprensió de la creativitat humana són impagables.La Filosofia és això, un diàleg permanent amb els sabers del passat i entre els sabers del present per posar-los al servei de l'ésser humà.

Aquesta història continua amb en Walter, un home que va caure en els braços de la Filosofia sense voler, sense saber-ho i sense haver obert mai un llibre sobre la matèria. En Walter vivia a Argentina i degut a la situació econòmica del seu país es va trobar que en un moment puntual el sou li arribava per a cobrir les despeses bàsiques però no per comprar sabates noves a la seva filla. Va decidir partir perquè "això de les sabates em trencava el cor". Aquí va topar amb temps de bonança laboral i al cap d'un parell d'anys ja va poder dur la seva família a l'illa. Poc després del reagrupament familiar va arribar el divorci.

 A Argentina la supervivència no li deixava temps per a res, però aquí acabava de fer feina a les sis de l'horabaixa i no anava malament de doblers. Va començar a tenir temps per a ell i de sobte el va envair la impressió d'haver passat per la vida amb els ulls tancats, especialment en el tema de l'amor. Havia estimat com havia sabut; desconeixia que l'amor li feia por, que hi amors qualitativament diferents i maneres d'estimar més sanes que d'altres. No tenia una visió de les coses.Tenir una visió de les coses és una altra de les escenes importants.

I després de la visió arriba la paradoxa final, que Montaigne resumia així: "per molt elevat que estiguis tanmateix sempre t'acabes per asseure damunt del teu cul". A l'hora de viure les implicacions teòriques que et guien són clau, però les lliçons de la pràctica encara més.